ELS BALLS POPULARS A MALLORCA: UNA EVOLUCIÓ INSÒLITA
A LA MEDITERRÀNIA.
per Antoni Bibiloni Riera
A la nostra illa els balls tradicionals que s’han mantingut vius fins a la actualitat són el bolero, la jota, el fandango i la mateixa, tots inclosos dins la denominació genèrica de ball de bot. Els tres primers arribaren des de la península Ibèrica a darreries del segle XVIII i inicis del XIX. La mateixa en canvi té, per alguns autors, la consideració de ball específic de Mallorca i sobre el seu orígen hi ha diverses teories. Uns la consideren una evolució particular de la jota a les terres del llevant mallorquí, altres apunten la possibilitat de ser una evolució dels fandangos arribats primigèniament a la nostra illa, a excepció del fandango pollencí el qual, pel que fa al ball, pertany al grup de “fandangos ajotats”.
Fos com fos, el cert és que aquests balls s’ensenyoriren totalment de la nostra terra, agafant forma pròpia i desplaçant les contradanses del s. XVIII, que encara seguien vives a inicis del XIX, com es veu a una pintura de Salvador Mayol conservada al museu de Lluc, i com bé ha demostrat Francesc Valcaneras.
L’arribada a Mallorca del ball d’aferrat (balls centreeuropeus del XIX: valsos, polques, masurques,...) i la seva progressiva generalització durant la segona meitat de segle a les àrees urbanes, especialment entre les classes benestants, va fer que gradualment el ball de bot quedàs reduït a les zones rurals, situació totalment consolidada al darrer quart de segle.És en aquests moments quan sorgeix la denominació de “ball de pagès” que s’usa en alguns llocs per referir-se al ball tradicional, o la de “vestit de pagès” per referir-se a l’estàndard de la indumentària tradicional mallorquina. L’església catòlica, que s’havia manifestat en ocasions anteriors en contra del ball de bot, canvia ara d’actitud, perque considera el ball d’aferrat un perill molt pitjor, donada la proximitat corporal de la parella balladora. Així, ara els sectors religiosos més integristes es convertiran en abanderats dels mateixos balls que abans combatien.
En aquest nou context els balls dels quals parlam no desapareixeran sinó que perviuran convivint amb els balls nouarribats. I així, amb més o menys fortuna, tendran continuïtat fins arribar a l’actualitat.
Els moments més difícils foren les dècades compreses entre 1920 i 1960, on les noves generacions de l’època s’anirien abocant successivament a ritmes americans i anglosaxons (txarleston, foxtrot, tango, txa-txa-txa,..). Per primera vegada, i des dels inicis del XIX, el ball de bot no formarà part de la diversió de la majoria dels joves, sigui quina sigui la seva condició social, inclosa la pagesia. Passarà a tenir ara la consideració de ball de temps passats, “cosa de padrins”, de vells. De forma purament testimonial la supervivència del ball de bot quedarà en mans de les agrupacions folklòriques, associacions dedicades a rememorar el ball, la música i la indumentària del segle anterior a través d’espectacles (1927 creació de Tall de Vermadors; 1929 Parado de Valldemossa; 1930 Aires de Muntanya, 1940 Aires Mallorquins, ..dades aproximades). Aquestes associacions, amb poc suport oficial durant la Segona República per la seva consideració de tradicionalistes i sovint vinculades a l’església, rebran una forta empenta durant la primera dècada de la dictadura franquista ja que el règim, identificat totalment amb la moralitat de l’ultracatolicisme, promourà aquests balls en comptes del ball d’aferrat, com ja havia succeït anteriorment. En una de les imatges que acompanyen aquest article s’hi pot veure la portada del disc d’una agrupació folklòrica on s’hi fa constar expressament el suport de l’organisme Educación y Descanso (1940 -1977), depenent de la confederació de sindicats franquistes.
Paradoxalment doncs l’immobilisme de l’església i de la dictadura suposarà momentàniament una mica d'oxígen per la pervivència dels balls tradicionals. De la mateixa manera l’inici del turisme de masses a partir de la dècada dels 50 suposarà una altra petita empenta per a aquests grups, els quals trobaran en les actuacions als hotels i restaurants un altre espai on seguir desenvolupant la seva activitat, a més d’uns recursos econòmics per al grup i/o personals. Malgrat això, el ball de bot no sortirà de la seva situació gairebé marginal, i al carrer seguirà tenint escassíssima presència pel que fa a la participació.
Aquesta situació començarà a invertir-se a l’acabament de la dècada dels anys 60 i els inicis dels 70, i prendrà un caire més acusat en els anys següents (1977, 1978,..) moments de la transició política cap a la democràcia. En aquells temps la forta activitat de l’Obra Cultural Balear a favor de la llengua i la cultura pròpies, durà molta gent a inscriure’s a cursos de ball tradicional, tant a la part forana ¹ (on l’Obra comptava amb moltes delegacions), com a Palma. Entre 1977 i 1990 es produirà una autèntica explosió de grups i escoles de ball, també en part propiciada per la innovació didàctica introduïda per l’Escola de Música i Danses de Mallorca de Bartomeu Ensenyat, que primarà l’ensenyament del ball a partir de punts o mudances de lliure execució, en comptes de fer-ho sobre la base de balls coreografiats.
Simultàniament a tot això també es produiran canvis significatius dins l’àmbit de la música tradicional. Aquesta rebrà una forta influència de la Nova Cançó, moviment musical dels Països Catalans (Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Al Tall, Raimon,...), reflex a la vegada del folk contestatari americà i europeu del moment i de la chanson francesa ( Baez, Dylan, Brassens, Moustakí, Milanés,..). Aquest moviment, que reivindicarà el dret a l’oficialitat del català i al seu ús en tots els àmbits, apostarà també per la revaloració de la cultura tradicional pròpia, sota un prisma de renovació. 
Així, mentre uns s’inspiraran en temes de la música tradicional per elaborar les seves creacions, altres optaran per incloure directament algunes peces populars en els seus repertoris, però amb una nova sonoritat. És el cas de la mallorquina Maria del Mar Bonet o dels valencians Al Tall que, juntament amb les peces de creació pròpia, sempre hi varen deixar espai per a una jota, un bolero o un romanço.
Tot aquest conjunt d’esdeveniments influenciarà fortament el món específic del ball de bot i, en iniciar-se la dècada dels 80, es produirà un canvi en el tractament de l’aspecte musical i en la manera d’executar les melodies. Són els anys en què naixeran dos grups mítics: Música Nostra i Sis-som, la música dels quals farà que s’omplin les places de balladors.
Immediatament després altres formacions musicals (de menor entitat en aquells moments) també contribuiran a ampliar el panorama de les ballades populars: Aliorna, Sarau Alcudienc, Calitja, Marusa Cano, Coa Negra, Aires Sollerics, Revetla de Sant Antoni (d’on sorgirà posteriorment Al-Mayurqa), S’Estol des Gerricó, Esclafits i Castanyetes, Marjal en festa,...i altres. A partir d’ara les ballades populars obertes començaran a disputar l’espai a les mostres de ball (actuacions) que executen els grups folklòrics, situació no exempta de polèmica entre els partidaris de moure’s essencialment en un o altre sentit, vist que la gent estava acostumada a fer de simples espectadors en comptes de participar de la festa.
És en aquest context quan s’organitzaran l’any 1982 les Primeres Jornades de debat sobre el Ball de Bot, les quals es duran a terme a l’ermita de la Victòria, a Alcúdia; d’allà sorgirà el primer manifest a favor de les incipients ballades populars; serà subscrit per Escola Card (Sant Llorenç), Marjal en Festa (sa Pobla), Aliorna (Ciutat), Escola de Balls de Campanet i també Sarau Alcudienc, redactor del manifest ². Va sortir publicat al diari Baleares amb el títol “Ball de bot o bailes típicos?” dia 7 de setembre de 1982, i va generar notable controvèrsia.
Deu anys més tard la major part de les entitats del món de la música i el ball tradicional intentaran unir-se per fer-se sentir davant les institucions. Fruit d’això naixerà la FMBM (Federació de Música i Ball de Mallorca, 1992). Quatre anys després una sèrie de gent ,disconforme amb l’orientació que seguia aquesta, l’abandonaran i formaran Defesta (1996), amb Toni Roig com un dels elements destacats.
L’any 1993 naixerà la publicació M’han Dit, aglutinadora en aquells moments de tota la informació lligada al món del ball i la música tradicional de Mallorca; serà elaborada per Mari Carmen Nieto i Joan Pastor, integrants del grup Rondalla de Bellver. Tancarà les portes deu anys més tard, l’any 2003. A les seves pàgines hi romanen reflectides les diverses tendècies i opinions del món de la festa tradicional, manifestades a través d’ escrits d’opinió, cartes, polèmiques, editorials,...etc.
Els anys han anat passant, alguns dels grups que protagonitzaren aquells moments d’efervescència músical i cultural ja no existeixen o en molts casos els components actuals no són els mateixos que iniciaren aquelles formacions. Però l’evolució cap a una cultura tradicional actualitzada s’ha institucionalitzat dins el món de la festa a Mallorca, farcit de ballades populars obertes, glosats d’improvització, trobades geganteres,... Per altra part el debat Ballades Populars en contraposició a Mostres ja ha perdut sentit i ha quedat arraconat; les investigacions i reproduccions d’indumentaria antiga han dignificat enormement les mostres, i en molts casos aquests grups són els mateixos que organitzen les ballades del seu municipi i en protagonitzen d’altres a fora poble, dualitat que es dóna sobretot a la part forana ³. A més, arreu de l’illa han anat sorgint escoles de ball per adults amb l’únic objectiu de gaudir dels balls oberts (Consell, Santa Maria, s’Indioteria, Gènova, secció de l’Escola de Mallorquí a Manacor, Es Secar de la Real, Calvià,...etc).
Paral.lelament en els darrers vint anys noves formacions han ampliat l’oferta actual de música tradicional per a ballades populars (Tramudança, Al-Mayurqa, Xaloc, Quart Creixent, Tralai, Abeniara, Es Revetlers, Carumbau, Tacàritx, Tracalada,...etc). No falten, a més, pàgines web específicament dedicades a informar sobre el calendari de ballades populars i les novetats de la música tradicional; en aquest aspecte cal destacar l’Agenda de ballades i altres saraus elaborada per José Jiménez Rantala, l’Agenda balla i bota elaborada per Maria Munar Estrany, i l’agenda M’han Dit dins la pàgina web de la FMBM.
Avui, superades les situacions d’incertesa i transitorietat de les darreres dècades, convendria fer-nos nous plantejaments: demanar-nos si la música, el ball i en general tota la cultura tradicional tenen la continuïtat assegurada, si el suport institucional s’ajusta al que necessitam, si tenim espai suficient als mitjans de comunicació o si s’està fent el que pertoca per resistir a la globalització i a la uniformització cultural. Potser aquesta és ara la gran tasca pendent.
¹ L’expressió part forana, s’ha usat històricament a Mallorca per designar tots els municipis que no són Palma, que no són la ciutat ; és a dir, els pobles.
² Sarau Alcudienc hi apareix sota el nom de Escola de Ball de Bot d’Alcúdia, denominació que va usar des de la seva creació (1978) fins a 1986, en que canvià al nom actual i abastà altres activitats de la cultura tradicional.
³ En són exemple una llarga llista de grups forans que trobareu a la web de la FMBM.